Quan vaig descobrir el Pepe Rubianes no em va agradar. Va ser en algun programa de televisió i el seu monòleg estava tan plè d’onomatopeies que em cansava. Més tard, durant una Festa Major de Terrassa i durant la meva col·laboració a TV20, vaig haver d’anar a cobrir una actuació seva a l’EPIC-Casino del Comerç. Només havia de gravar 3 minuts, per il·lustrar un informatiu. Vaig gravar aquells tres minuts però no vaig poder marxar de la sala fins que els altres actes a cobrir em van fer córrer. Em va fer riure molt aquell humor de vegades àcid però carregat de sarcasme. I em va cridar l’atenció veure que mentre actuava, s’ho passava molt bé. Ell també reia de gust. El Pepe disfrutava amb la seva feina i sabia com contagiar el seu entusiasme.
Sempre ha sigut així.
El final es pot resumir amb una encertada frase de l’Albert Om: “aquell que ens ha fet riure tota la seva vida, avui ens fa plorar“.
Gràcies per fer-me riure, Pepe.
Bon dia!
Quina sorpresa de blog!
Al principi em va passar el mateix que tu. El diumenge vaig plorar.
Un petonàs