A reveure, Pepe

Quan vaig descobrir el Pepe Rubianes no em va agradar. Va ser en algun programa de televisió i el seu monòleg estava tan plè d’onomatopeies que em cansava. Més tard, durant una Festa Major de Terrassa i durant la meva col·laboració a TV20, vaig haver d’anar a cobrir una actuació seva a l’EPIC-Casino del Comerç. Només havia de gravar 3 minuts, per il·lustrar un informatiu. Vaig gravar aquells tres minuts però no vaig poder marxar de la sala fins que els altres actes a cobrir em van fer córrer. Em va fer riure molt aquell humor de vegades àcid però carregat de sarcasme. I em va cridar l’atenció veure que mentre actuava, s’ho passava molt bé. Ell també reia de gust. El Pepe disfrutava amb la seva feina i sabia com contagiar el seu entusiasme.

Sempre ha sigut així.

El final es pot resumir amb una encertada frase de l’Albert Om: “aquell que ens ha fet riure tota la seva vida, avui ens fa plorar“.

Gràcies per fer-me riure, Pepe.

Cercar al Google contamina

I escoltar la ràdio, i parlar per telèfon, i dutxar-se, i tirar-se pets, i conduir, i els panells lluminosos de l’autopista, i llegir, i anar a 80, i instal·lar Windows Vista, i mirar aquest blog, i pixar, i fer un pollastre a l’ast, i anar a Tarragona a veure les muralles, i fer un cafè, i il·luminar una habitació fosca, i curar-se un refredat, i refredar una cervesa, i navegar per internet, i els perfums, i l’spam, i els semàfors, i fer totxos, i confeccionar una samarreta, i la COPE, i anar al futbol, i bullir col-i-flor, i la llet en tetra-brik, i els llamps, i respirar, i alliberar un iPhone, i fer una barra de pa, i la nit, i apagar un incendi, i els camions de la brossa, i adobar una planta, i fer servir condons, i mirar la tele, i anar a 40, i el Messenger, i els envasos no reutilitzables, i compilar el nucli de Linux, i fer una calçotada, i el Facebook, i enviar felicitacions de Nadal, i anar de vacances, i fer pisos, i la crema solar, i rentar-se les mans, i viure…

I bullir aigua per fer un te, és clar!

Fonts: Una pila. Contamineu per saber-ho

La utilitat dels panells informatius a la carretera

El dia de Reis va ser notícia per les precipitacions que es van anar produint durant tot el dia i, degut al fred, a que moltes d’aquestes precipitacions van ser en forma de neu.

Un dia com aquest, a més, és normal que les famílies es reuneixin i comparteixin els regals que els Reis han anat portant a cada llar. El moviment de vehicles a les carreteres i autopistes és molt important tot i ser un dia festiu. A la corona metropolitana de Barcelona el trànsit va ser, aquest dia, agreujat per les condicions meteorològiques.

Jo també vaig haver de fer un viatge de Terrassa a Barcelona, aquest dia, i com no, vaig haver d’agafar la famosa C58, autopista del Vallès. Vaig sortir de casa a les 12:45, més o menys i vaig arribar a la meva destinació, a tocar de l’estació de Sants a les 15:15. No, no vaig poder correr molt, però sí vaig poder pensar. I una de les coses que vaig pensar és: “per a què carall serveixen els panells lluminosos de l’autopista?”. La meva primera idea va ser “potser per informar de les incidències del trànsit, si hi ha obres, accidents, retencions… i que el conductor pugui, d’aquesta manera, decidir si vol continuar per aquella via o bé canviar l’itinerari per un aventuradament millor”. Però no. Mirem aquesta fotografia:

Està feta des de la banda del conductor utilitzant una càmera Nikon D70. Es tracta d’una càmera rèflex digital, o sigui que cal agafar-la bé amb les dues mans i mirar amb un ull per un visor abans de prémer el botó disparador. Sí, no és la millor càmera per utilitzar mentre s’està conduïnt. Més aviat pot resultar perillós. Si no fós perquè estava totalment aturat de feia molta estona. Que estava aturat es pot deduir al veure que el vehicle del davant té el llum de frè encès. Però ara mirem què deia el panell lluminós.

No, està clar que aquesta despesa energètica no serveix per a informar al conductor sobre l’estat del trànsit…

Estat policial

Un control de Mossos d’Esquadra  situat a l’autopista C58 a l’alçada de la gasolinera BP en sentit Barcelona i que va durar 6 hores de la matinada, va permetre la detecció de 57 conductors que superaven la taxa màxima permesa d’alcohol. Segons publica La Vanguardia  es van efectuar 493 proves, en total.
I una vegada fet el titular, analitzem-ho.
Es van realitzar 493 proves. Es van aturar per fer una prova rutinaria, de la qual no hi ha opció a negar-s’hi per risc de sanció, 493 vehicles.
493 vehicles que es van aturar en la única via una mica decent que uneix Barcelona i el Vallès.
493 vehicles que van provocar un embús impressionant, també provocant que persones que no anaven ni tornaven de marxa, sinó que anaven o tornaven de treballar, arribessin tard, molt tard.
493 vehicles dels quals 57 van donar positiu. Es van molestar a 493 vehicles amb els seus passatgers per detectar-ne 57.
A més, al tallar l’autopista es van provocar dos xocs de vehicles, detall que no s’ha fet notar en la nota de premsa que Mossos d’Esquadra va enviar als mitjans.
Si realment hagués preocupat la seguretat viària per sobre de la sanció i la recaptació, els controls s’haurien situat a les entrades de l’autopista, no una vegada el conductor ebri és ja molt perillós perquè circula a tota velocitat per l’autopista.
Si el que realment preocupa és la sanció i la recaptació per sobre de la seguretat, s’hauria muntat el control al tram final d’una autopista quan el conductor ja no té escapatòria.
El fet de bufar i trobar a 57 delinqüents ha estat l’excusa per fer una nota de premsa i disfressar l’afany recaptatori d’un cos de demostrada repressió al ciutadà innocent. Fer veure que fan una cosa quan en realitat en fan una altra de molt diferent.
Veure un vehicle de Mossos d’Esquadra no dóna tranquilitat. Posa molt nerviós i fins i tot fa por.

Per què ningú no hi fa res?

Fa una estona m’ha trucat una amiga per explicar-me una d’aquelles coses que et deixen al·lucinat i que a la vegada és tan familiar que espanta. Ella tenia una ADSL contractada amb Ya.com, va demanar un canvi a la contractació per augmentar el tipus de servei amb el resultat que ara ja no té connexió. Al trucar al servei d’atenció al client de Ya.com, informen que la línia ja no està amb ells, sinó que ha anat a parar a les mans d’Orange. Slamming, se’n diu d’això.
Li he recomanat que, d’entrada, truqui a la Oficina de Consum de la Generalitat. I quan rebi el primer rebut de l’ADSL de la nova companyia, que dóni ordre a la seva entitat bancària del retorn abans de 15 dies, a més de donar ordre de no pagar cap més rebut procedent d’aquesta.
Després, tot fent un cafè, ho he comentat amb un company de la feina i em diu que, tot i ser més car, per això té la línia contractada amb Telefónica. Però resulta que la setmana passada una dona que va trucar a l’espai “El contenidor” del programa “El món” a RAC1, explicava la mateixa experiència però amb la diferència de que la seva línia va anar a parar de Telefónica a Ya.com.
Contínuament podem escoltar aquests problemes, problemes de robatoris de línia, problemes per aconseguir la baixa dels serveis, etc. Es denuncien a Consum, es denuncien als mitjans de comunicació. Però no passa res. Mai no passa res. On és la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions? I per a què coi serveix a més de servir de moneda de canvi entre governs estatals i autonòmics? A la vista de la realitat, no serveix per a res.
En un país normal, l’Estat hauria intervingut sobre aquestes operadores que realitzen aquests delictes (si “robar” és un delicte, és clar, que em sona que sí…). Potser se’ls hauria retirat la llicència d’operadora i els responsables estarien a la presó. Però no.
I a més, si deixes de pagar a aquestes empreses de delinqüents et pots trobar que un bon dia apareixes a la famosa llista de l’ASNEF, i si necessites un crèdit, tururut violes.
Per què passa això? Per què ningú no hi fa absolutament res? Per què sempre hem de tenir la sensació de que estem indefensos?
Qui ens pot defensar de qui ens defensa?
Quin fàstic de país i quin fàstic els qui ens governen. Siguin del color que siguin, perquè tots són iguals…

La Política del Canvi Climàtic

L’expresident del Govern espanyol, José María Aznar, ha tornat a parlar. I ha estat per fer unes declaracions posant en dubte el Canvi Climàtic i fent dures crítiques a qui hi destina recursos a combatre’l. Va dir, també, que el CC s’ha postulat com la nova religió, la nova manera de fer por.
Em va sorprendre el fet de que hi estava d’acord. Jo també sóc escèptic quant a l’orígen antropogènic del CC. El clima és viu, canvia constantment. I sí, el ser humà hi té a veure. Però també les plantes, els terratrèmols, els volcans, les vaques, les papallones, el Sol i l’òrbita terrestre. Tot hi té a veure i el CC és imparable tot i els nombrosos recursos que hi destinem. Però repeteixo que em va sorprendre estar d’acord amb ell. Mentre pensava això, una alarma va sonar dins meu. Hi havia alguna cosa que em deia que no havia d’estar d’acord amb les declaracions de qui va assegurar que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva perquè “pueden estar seguros de que les digo la verdad”. Què va ser el que va activar les meves alarmes? Doncs que, apart del fet que pugui o no tenir raó (és un tema que es pot debatre), no ens enganyem, la seva inquietud no era el CC. Eren els diners. El que ell vol és que tots aquests diners es destinin no a salvar una crisi i ajudar els més necessitats, sinó a uns altres molt i molt diferents i totalment interessats, i l’excusa era el CC.
Tot i això, crec que els recursos que es destinin a combatre el CC (del qual en sóc escèptic) són necessaris. L’ecologia sí és important, la patim avui i la patiran els nostres fills. Si en el passat no s’hagués fet res, els nostres rius encara serien clavegueres en una base aquosa i, en canvi, avui fins i tot s’hi pot pescar. I això sí s’ha pogut fer en pocs anys. Aturar la deforestació de l’Amazònia o aconseguir una economia autosostenible són excuses prou poderoses com per acceptar que hi ha un CC d’orígen antropogènic, encara que pugui ser mentida.

Qui és el responsable d’aquesta crisi?

Comencen a sonar veus acusadores sobre la responsabilitat d’aquesta crisi que estem vivint. Qui respresenta que ha de ser el responsabe? El promotor immobiliari? El banquer que ha estat concedint hipoteques massa arriscades? El ciutadà que s’ha arriscat per poder comprar un habitatge on poder viure? Qui ha de pagar aquesta factura?
O potser és culpa de l’Estat per no complir i fer complir la intocable Constitució Espanyola, que tant important és en temes d’idioma i tant poc important en la resta?
S’admeten apostes sobre qui pagarà. Jo ja ho tinc clar…

Corporativisme judicial

Segons publica avui La Vanguardia, el Tribunal Constitucional eliminarà de l’Estatut la referència al deure de conèixer la llengua catalana per a tothom qui visqui a Catalunya. Tret del fet que segur que hi haurà molta gent contenta de que vagin escanyant Catalunya sempre que sigui possible, es posa de manifest que, potser, el motiu d’aquesta esmena és per evitar que els jutges destinats al Principat tinguin la obligatorietat de conèixer la nostra llengua. I si és això, aquesta nova retallada no només ha de preocupar els catalans sinó també tots aquells que estan contents amb aquesta mesura, perquè implica corporativisme judicial i segur que, algun dia, aquest corporativisme els afectarà a ells. Una cosa és que els metges o enginyers exerceixin el corporativisme, però si això ho fa el col·lectiu judicial ho converteix en greu, perquè significa que un Poder tan important no és objectiu. La justícia, com a un dels tres Poders en els quals es basa el sistema democràtic (Executiu, Legislatiu i Judicial) no pot ser corporativista. Es un dels pilars del sistema. Es una de les tres potes del tamboret, i si una d’aquestes potes no és sòlida, el tamboret caurà.
Però potser sóc molt il·lús, perquè de fet ja fa temps que sé que el Poder Judicial no és independent quan contínuament veiem partits polítics barallant-se sobre quins jutges han de constituir aquesta tercera pota.

Aleshores vingué la vivenda

O com polir una llengua per deixar-la abandonada després.
Amb el naixement de la primera ràdio en català (Ràdio 4) em venen al cap un cert nombre de records: el programa Jovenívol amb el Xavier Bru de Sala, la Cèlia Motis i el Joan Lluch; com d’estrany se’m feia escoltar, per primera vegada a la meva vida, parlar en català per un mitjà que no fos a casa o al carrer; però sobretot recordo l’impacte que va significar escoltar algunes paraules que eren noves i que venien a substituir algunes que feiem servir amb normalitat i de forma incorrecta (bordillo, bussón, bueno) o com es volia sobrecorregir paraules que ja de per sí eren correctes (llumins o guixeta per mistos o taquilla). Recordo com em va sobtar escoltar la paraula “aleshores“. No entenia què volia dir però era una paraula que es deia molt. Motíssim. Fins que es va acceptar que “després” era una paraula correcta i “aleshores” va anar quedant en un ús més limitat.
Quan va arribar TV3 va passar una mica el mateix. Hi ha correctors i assessors lingüístics amb la missió de revisar què es deia per antena. Es van destinar molts recursos per normalitzar una llengua que estava molt malmesa.
Però quan finalment la llengua s’ha normalitzat i s’ha aconseguit que la gent parli millor que abans (“bústia” i “vorera” ja estan assimilades. “Bueno” costa més) sembla que es vulguin introduir paraules que d’entrada són incorrectes. Quan volem dir “habitatge” diem “vivenda” i quan algú ha passat una “malaltia” resulta que ha passat una “enfermetat“. Fins i tot podem veure la paraula correcta i la incorrecta a la mateixa frase, utilitzant-la com una paraula sinònima.
No podem recriminar la utilització d’aquestes paraules a la llengua parlada de forma espontània, sense guió, perquè pot ser que s’hagi dit tot sabent que és incorrecta i que hagi sorgit fruit de la velocitat de la parla i la improvisació. Però quan la paraula incorrecta forma part del guió es converteix en un error premeditat. Sembla que es vol introduir la paraula forçant el seu ús i, segur, la seva entrada en un futur diccionari. Cada vegada més podem escoltar “vivendes” i “enfermetats” a mitjans importants com ràdio i televisió, però també a la premsa escrita. I crec que això és greu. La llengua no s’ha d’imposar sinó que ha de fluir i evolucionar amb naturalitat. Forçant les paraules errònies no estem fent cap favor a la llengua. Corregint-les, sí.
No sóc fil·lòleg i el que sé de català ho he après entre l’escola, llegint i escoltant. Els errors que hi puguin haver en aquest text són fruit del que he anat aprenent dels demés i dels mitjans de comunicació. Però el que hi ha de correcte, també.
El català correcte, passa’l. Vale?

Quan els números superen la imaginació

Provem un exercici: tanquem els ulls i imaginem 3 pilotetes de ping-pong. Ho podrem fer sense cap dificultat. Ara, imaginem-ne 5. Costa una mica més imaginar-se aquestes 5 pilotetes, però encara es pot. Imaginem-ne 14, ara. El més segur és que no podem imaginar, de cop, aquestes 14 pilotetes.

153 és un número que ja supera qualsevol possibilitat de ser imaginat. I quan en lloc de pilotetes de ping-pong es tracta de persones, encara costa més perquè a l’exercici d’imaginació hi hem d’afegir el dolor que sent el nostre cor.

Descansin en pau.